Antonio me mira, grave. Vienen por docenas, dice. Chicos y chicas jóvenes.
Cada uno con su currículum. Y no puedes imaginarte de qué nivel. Licenciados
en esto y aquello, cursos en el extranjero, idiomas. Y ya ves. Hay que
joderse.

Només un paràgraf d'un text d'Arturo Pérez Reverte del 2003, que fa un dies, no se com, va arribar a les meves mans. 7 anys de text que avui per desgràcia de molts es manté encara vigent i que podeu llegir sencer aqui.

Volia fer un escrit algo més llarg i documentat sobre el nou disseny i coses així. Però no és plan d'abusar que fa dies que no escric i encara m'erniaria! ;)

Com no podia ser d'una altra manera i encara menys a Barcelona. Ses gracioses majestats municipals han decidit que:

“Com que això dels referèndums s'esta posant de moda, i com que aquests nois tots estripats ho porten mooolt rebé i s'organitzen uns referèndums collonuts i amb quatre quartos. Nosaltres que disposem del poder del pressupost, en farem un d'on-line que n'hi haurà per llogar-hi cadires”

I sí! Talment! Hi llogarem cadires! Això si ens arriba el pressupost després de tanta retallada, que als funcionaris me'ls hi foten un 5% i als barcelonins ens hi cardaran una diagonal renovada. Així hi podrem posar tots els catalanets d'empeus i fent filera per anar entrant per ordre i un per un a segellar la tarjeta del “paro”. O ves a saber que s'hi apreten una mica i la "deixem tal qual" potser ens hi cap una vaga general!

Però com que el darrer que voldria fer jo -pobre de mi- és criticar ningú... He decidit que per si mai em vull queixar, agafaré i votaré!

Ara vaig entenent com el Senyor Fernandez Diaz gran geni, cervell. il.lustríssim panarra i sobretot persona molt humil i educada no ha pogut votar quan volia. Diuen les males llengües que algú ha pres les complicades credencials que ens demanen per exercir les nostres obligacions del senyor FD i ha votat per ell tot fent-li un favor. Però el cert, és que ell, humil com és, ha esbrinat que el seu superior immediat, n'hi direm alcalde (que com que n'hi ha molts, no sabrem de qui parlem) tampoc ho ha fet. I ÉS QUE QUI LI MANA FER CAS DE LA OPINIÓ D'UN “INFORMÀTIC”? Si tothom sap que tenim idees de “bombero” i després qui queda malament és vostè.

Ara bé, la cosa sembla que va prenent forma i mides. Per què si agafo un escàndol per aqui, una cagadeta per allà, un robatori més amunt i un tradicional si tomba que si gira que si la cartera és meva i no se on l'he fotut. Ja ens l'han tornat a cardar, i dic jo que si tant es parla de la Diagonal, al final la gent intentarà votar no? Allò que en diuen del “que se'n parli encara que no sigui bé” encara em sona ben vigent. I sobretot si podem camuflar una mica altres menesters, per què a darrera de la Diagonal ja ningú recorda que hi ha un altre referèndum que volem fer a la ciutat, que en som una carretada d'aturats, que l'amic Obama ja li va “picant el crostonet” al Patateru, que quan parlem de dèficit, pèrdues, endeutament, i aquestes mandangues macroeconòmiques... Ric quan penso que com a mínim en una cosa si que estem al capdavant d'Europa! TENIM EL PREU DEL LLOGUER DE LES CADIRES MÉS INFLAT DE TOTA LA COMUNITAT!  

En temps de la dominació romana i davant la necessitat que patia Tarragona d'aigua, calgué construir un aqüeducte per tal d'unir dos turons separats per una profunda torrentera. La construcció anava endavant i quan ja estaven llestes les dues rengleres d'arcades, les fortes ventades i la fúria de les tempestes enderrocaren el pont. El mestre constructor en veure l'enderroc del pont va dir tot desesperat que tant sols el dimoni podia fer un pont de mil anys de durada. Feta aquesta afirmació se li presentà de sobte Satanàs i li digué que ell aixecaria un pont aquella mateixa nit amb pedra de la pedrera del Mèdol que seria de forta durada. Se li oferiren trenta bosses plenes de moneda d'or i d'argent. Més ell no volia diners. Deia que volia l'ànima del primer que begués l'aigua que passés pel pont del diable. I tracte és tracte. El pont va ésser construït i a l'endemà el dimoni esperava a l'altra banda del pont el compliment de la paraula donada. Mentrestant, el mestre i els seus operaris des de l'altra part del pont li ensenyaren un ase que va ésser el primer habitant que va beure d'aquella aigua.

Si hi ha un text curiós al món, potser aquest de Julio Cortázar competeix per ser un dels més friquis de la història.

Un guerrer de la llum mai no oblida la gratitud. Els àngels l'han ajudat durant la lluita, les forces celestials van col.locar cada cosa al seu lloc i van permetre que donés el millor de sí mateix. Els seus companys comenten: "Quina sort que té!" Per què, de vegades, el gerrer aconsegueix molt més que no permet la seva capacitat. Per això, quan el sol es pon, s'agenolla o dóna les gràcies a la capa protectora que l'envolta. Però la seva gratitud no es limita al món espiritual; ell mai no oblida els amics, perquè les seves sangs s'han mesclat al camp de batalla. Un gu